| Blog: |
| Diari de Navegació |
Topics: |
Quan busquem la normalitat, què estem buscant, realment? L’absència de problemes i preocupacions?
Segons la protagonista de “My Life Without Me”, “no hi ha gent normal” (tots som diferents, estranys, particulars…). I jo em pregunte, de fet, existix la normalitat?
Los profesores necesitan autoridad, es cierto, pero esa autoridad vendrá del compromiso asumido de todos, no de forma automática, como resultado de leyes ni de normas.
En el pasado era fácil: la escuela no tenía ningún otro competidor a la hora de impartir y regentar el conocimiento. Ahora hay muchos otros medios para aprender. Hay que conseguir que la escuela sea atractiva para los profesores y los alumnos. Motivar a ambos. A base de individualizar.
Una de les malalties que més por em donaria tindre és l’Alzheimer. No és que pense molt en açò, però quan en sent parlar… En l’article hi ha lloc per a l’esperança; s’hi donen pistes de com fer-li front… També, s’hi presenten alguns símptomes inicials com moments de diversió extravagant, com si es tornara a disfrutar amb les coses menudes. Mentres ho pugues viure aixina…
Llegint l’entrevista de Juan José Millás a Pasqual Maragall que apareix en el suplement d’El País del cap de setmana passat, he disfrutat pel personatge en sí, però he patit en aquelles parts en què es fa referència a esta malaltia neurodegnerativa. Dóna molt que pensar.
[Link : Un sueño en la cabeza (entrevista a Pasqual Maragall). Juan José Millás - ELPAÍS.com]
Ahir va fer 1 mes que J. i jo vàrem començar una nova etapa junts. Una etapa que comencem plens d’il·lusió, i que de segur serà sorprenent, emocionant, enriquidora, i ens farà créixer com a persones.
Tan ocupats vàrem estar en la preparació de l’event que no vaig tindre temps de referir-me a ell des d’este blog; ni falta que hi feia, realment. No hi ha per què parlar de tot ací. :-)
Però, bo, ara ja estem aterrant (a més, literalment, perquè en este últim més no hem parat de viatjar!!). Prompte vindrà el moment de quedar amb la gent per a ensenyar fotos, recordar moments, etc.
Si torne la vista arrere a eixe dia, que “només” és un dia, però que quedarà per a sempre en la memòria, els meus sentiments són d’agraïment per a tots els qui ens varen acompanyar, i els meus record són: emoció, estar a gust, alegria, satisfacció, amistat, família, bon ambient, bon oratge, bon menjar, més emoció, intimitat, unió… Un dia irrepetible. Vàrem organitzar la celebració que nosaltres vàrem voler, al nostre estil, i alhora la gent s’ho va passar bé. Què més podem demanar?
Ara, a vore què ens depara el futur. De moment, a treballar en la relació, en el dia a dia, i estar preparats per a lo bo i per a lo roí, per als dies de sol i els de pluja. Amb molta il·lusió, amb molta entrega, i tenint ben clar què ens unix.
A veces parece que, cuando más ganas tienes de trabajar, más trabajo te surge. No sé si será una ley de Murphy, pero si no, se le parece.
Hoy he tenido una pequeña avalancha de alumnos en tutorías. Se nota que se acercan los exámenes. La verdad es que lo he pasado bien, porque se nota que ponen interés, aunque sólo sea por aprobar.
Pendiente tengo para mañana (mi día sin clases ni tutorías) un montón de temas diversos que me esperan con muchas ganas… ¡A por ellos!
